在手机上保存，获得更好体验
Abduït pels carrers que vestiren la infància de llibertat,
de rialles sinceres que no sé on estàn,
va caiguent el disfraç com els dies fins avuí, que cridarem,
als barrots que ens encarnen les dents,
que pot ser trenquen si espentem més,
I a la lluna que s'emporte el temps,
Sols una nit mes...
Sols una nit mes...
Pintarem,
les pareds del record amb moments,
plenarem les botelles de sed,
per obrirles quant no recordem,
Que aquí som,
que demà vorem si torna el sol,
A recordar-nos que no estem morts,
donant pressa si la vida espenta...
Més enllà de l'enyorança,
d'eixe fred que ens crema cada nit,
més enllà de les caigudes,
de tantes osties rebudes...
Som llavor de tempesta en el formigó,
som la plutja que dona vida,
som la rabia parint cançons.
Som l'eterna condena sense elecció,
som incenci, cendra, i flama,
som la rabia parint cançons.
No vuic ser mes que tot el que escric al paper,
més que la vida en braços dels meus,
més que tot el que m'ha tocat ser,
l'esperança malferida que encara respira,
per fugir lluny d'aquesta mentira,
A trobarme amb qui siga que soc jo...
Més enllà de l'enyoraná,
d'eixe fred que ens crema cada nit,
més enllà de les caigudes,
de tantes osties rebudes...
Som llavor de tempesta en el formigó,
som la plutja que dona vida,
som la rabia parint cançons.
Som l'eterna condena sense elecció,
som incenci, cendra, i flama,
som la rabia parint cançons.
