Seguiré perdent el temps tornant a recordar de nou,
aquelles nits d’estiu quan vam poder provar
els colors, les olors, tots els sons d’aquell Agost,
la calor, la suor que enganxava els teus llençols.
Quan deies que m’imaginés que al món no hi havia ningú més.
He tornat per un moment a on vaig enamorar-me
lluny de la rutina, lluny d’aquest rellotge,
que no es sent però és constant, i m’allunya cada dia del present
que ara és tot el que jo tinc.
Quan deies que m’imaginés que al mon no hi havia ningú més.
Quan deies que podíem ser un poema en mig d’aquest merder.
I ara que s’ha acabat, amb el temps me n’he anat adonant
que tot el que he buscat, sempre ho he tingut al meu davant.
Vas triar ser reina, i així serà per sempre.
Quan deies que m’imaginés que al món no hi havia ningú més.
Quan deies que podíem ser un poema en mig d’aquest merder.
I ara que s’ha acabat, amb el temps me n’he anat adonant
que tot el que he buscat, sempre ho he tingut al meu davant.
Vas triar ser reina, i així serà per sempre.
I així serà, per molt que jo sempre t’intenti oblidar,
qui sap si demà els nostres camins es tornen a trobar,
i em tornes a buscar, i em tornes a cremar per dins
i em tornes a atrapar per després tornar-me a deixar destrossat,
qui sap, si m’espera una vida de merda,
o potser soc més llest del que sembla, jo ja no sé pas.
